Inici

Nosaltres, els maresmencs

Una minisèrie dirigida per Albert Calls i Joan Salicrú i produïda per Clack i Claraboia, per a m1tv, la televisió pública comarcal.

L’any 1987 vaig tornar de la mili – Escuela Militar de Montaña y Operaciones Especiales, a Jaca-, tenia inquietuds polítiques –Entesa dels Nacionalistes d’Esquerres–, espirituals –l’ensenyament religiós m’havia dut a la frustració més profunda, el buit–, llegia Jack Kerouac i vaig decidir no fer la selectivitat ni cap carrera per viure a la carretera, on the road, un d’aquells errors que els anys et passa per la cara.

Em vaig apuntar a l’Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana i allí, en Carles Molins em va parlar d’un poeta i activista de Premià Dalt que es deia Valerià Pujol. Després de trucar-lo el vaig anar a veure un dia d’estiu, m’hi vaig fer molt amic i a través d’ell vaig començar a descobrir la llengua, la cultura, la literatura, la política, el Maresme.

Han passat més de 20 anys i durant tot aquest temps una cosntant meva ha estat la comarca. M’he mogut també fora, vaig tenir uns anys intensos amunt i avall dels Països Catalans i després fent les Espanyes amb la Care Santos, però el Maresme sempre ha estat un referent, un puntal, una obsessió: la maleïda mania que tingués un mitjà de comunicació compartit, la persecució malaltissa d’una identitat que potser no existeix.

Durant uns anys vam dur gent de fora a la comarca per fer propostes culturals de tots els formats i estils, fins cremar-nos i tenir la necessitat de sortir a fora a veure món.

Durant molts més anys encara hem fet recitals de poemes, publicat llibres, treballat en diaris i revistes i conegut gent, molta tent, amb bons i mal rotllos.

Mentre fèiem això el Maresme creixia al ritme del Consell Comarcal i una generació de polítics que hi creia i alhora el necessitava i que van contribuir a què es fessin moltes coses. També creia i canviava Barcelona, Catalunya, el món i l’esquerra finalment governava amb el tripartit –una altra utopia de resultat discutible.

En tot aquest temps són moltes les persones que vaig conèixer i entre totes em van ajudar a descobrir el meu Maresme cultural, real, a voltes vestit de somnis.

En uns moments en què la globalitat replanteja les identitats territorials és l’hora de fer un viatge físic – recorrent la carretera N-2- i espiritual –des del monument de Montgat que ens diu que avancem cap al futur fins a les noves tecnologies que contribueixen a crear un Maresme també a la xarxa.

Pel camí, per la carretera, veurem persones que van ajudar a fer la identitat d’aquesta comarca que ara tenim, abocada al forat negre de Barcelona. També en trobarem d’altres, a qui preguntarem si saben on viuen i si s’hi senten o no.

Anirem amunt i avall, viurem a casa de la gent amb qui hem de parlar, demanarem que ens portin, menjarem amb ells, anirem pels transports públics: asfalt, tren, mar, autobús. En total, una vintena de persones (en alguns moments agrupats) i una quinzena de localitats. Haurem de córrer però sempre hem viscut així. El fil conductor serà un diàleg que estalirem entre dues persones: jo i l’Eloi Aymerich, molt més jove, amb qui descobiré el meu Maresme particular.

La carretera és la vida i la vida la carretera, el viatge de tres dies que farem vol ser una demostració palpable que nosaltres creem els nostres territoris i paisatges. I al final i al principi la pregunta de si travessada la frontera del segle XXI el Maresme existeix.

Albert Calls.