Presentació

Albert Calls

Aquesta és una història que comença abans d’Internet –en Saül Gordillo diu que jo sóc d’abans d’Internet i té raó-. El dia que prop dels vint anys, fa molt, molt de temps en una galàxia llunyana i després de llegir molts llibres de grans autors, truco a l’Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana, a Barcelona, per veure que ha de fer algú que té inquietuds literàries i em parlen de Valerià Pujol, l’escriptor de Premià de Dalt. El vaig a veure amb moto un dia ben assolellat, i és ell qui m’obre les portes de la cultura i del Maresme, en vaig ser amic i deixeble d’alguna manera, si es pot dir aquesta paraula sense que en Valeri s’ofengui allà on estigui, i és ell qui també m’encarrila cap a un cert compromís amb la cultura i la societat.

Estem a finals dels anys 80, tinc el cap ple de llibres –mai m’ha agradat el futbol, això és un problema ja ho sé– i connecto, a través d’en Valerià, amb el grup de la Gent del Cargol, a Premià de Mar. Quan jo hi arribo, ja s’havien dissolt i m’haig de quedar amb l’amistat amb molts dels que hi estaven vinculats: el mateix Valeri, en Rafael Vallbona, en Martí Rosselló, en Pep Bras, en Jaume Casas, la Maria Antònia Grau…

En paral·lel aterro a Mataró per treballar al Capgròs picant textos –durant molt de temps vaig ser el picador oficial–, fins que es fa un salt i s’impulsa el suplement cultural 5 Cèntims, quan ningú creia que la premsa gratuïta podia acollir notícies, cosa que ara ens pot semblar inimaginable. A Mataró contacto amb en Terri, a qui m’envia el cronista oficial de Cabrera de Mar, en Joan Vilalta.

A través de la connexió premianenca i la mataronina, s’obre un món d’oportunitats, entre la cultura i el periodisme, que em permetrà moure’m en aquests dos pols i el Maresme com a territori. Amb els anys m’han permès estar en moltes batalles: Crònica de Mataró, La Clau, Premià Actual, Tribuna Maresme, la llibreria Proa Premià més endavant… sempre alternant moments de glòria i patacades, que aquest ofici ja ho té això, sempre tornant-te a aixecar i el més important, coneixent i interrelacionant-me amb els altres.

A mi sempre m’ha enriquit el que fan els altres. Hi crec en el valors dels altres i el que suposa cap a un mateix, fins i tot el dia que et critiquen t’ajuden a ser més tu mateix, encara que aleshores els maleeixis. I per això ‘Nosaltres, els maresmencs’, és un producte que beu molts dels altres, sense els altres no existiria, tant en la manera de fer-ho com en el contingut, en el fons i en la forma. Encara que les històries que expliquem es lliguin a través meu i de l’Eloi Aymerich, indubtablement pertanyen als altres, són de tots.

Diguem que des d’aquell dia que vaig anar a veure en Valerià Pujol han passat com qui no fa la cosa 25 anys. En fa un parell, després de tancar Proa Premià per les inclemències econòmiques, ja em donava per jubilat, fins i tot em vaig intentar mentalitzar d’agafar-me la vida més relaxat –intentant que m’agradés el futbol i mirant partits del Barça, en vaig veure alguns- quan després de repetides trobades, en Joan Salicrú i l’Eloi Aymerich, de Clack, em capturen a la seva xarxa i em reciclen. Sí sí, en aquests moments que es parla tant de les tres erres, em reciclen… sóc un producte reciclat per a l’audiovisual i la prova que això funciona.

Hi ha una generació jove de periodistes, energia en moviment, comunicadors i gent de la cultura, malgrat els temps apocalíptics que estem vivint, que té el repte de defensar allò que una gran majoria no vol fer perquè pensa que ja ho faran uns altres: la comarca, la identitat… la gent està més preocupada de paranoies globals -i d’arribar a final de mes¬¬- que de defensar el local, però no s’adona que és el mateix. Sense el local no hi ha global, sense el global no hi ha local.

No s’entendria, per tant, aquest treball sense una generació jove que l’impulsa, per això té una mirada jove i la demostració que la continuïtat és el que val. Potser el Maresme no ha aconseguit un diari, però tenim més premsa viva que mai, una televisió amb voluntat comarcal i a la xarxa el més gran punt de trobada. Potser ens hem passat anys maleint que Mataró no feia de comarca, però comença a exercir-ne amb TecnoCampus. Critiquem el Consell Comarcal, però ens ajuda a fer aquest reportatge que té moments crítics i comptem amb institucions com el Consorci DO Alella o el de Turisme, que cada dia ens demostren que hi ha molts punts de trobada maresmencs. De fet, una cosa tan propera com el vi és un element identitari malgrat Barcelona ens caigui al damunt, sensació, per cert que vam sentir amb en Joan Muray a la frontera Tex Mex que és Can Teixidor, al Masnou: gran paisatge, litoral i trens, corrues de cotxes accelerats, la música dels motors de fons i Barcelona omnipresent, com un gran monstre que ens vol devorar, però també alhora com una oportunitat com diu el president del Consell Comarcal, Josep Jo.

‘Nosaltres, els maresmencs’ s’havia de dir inicialment ‘Maresme. Low Cost’, perquè es concep com un viatge de tres dies per la comarca, cap al futur. Pocs recursos econòmics, jo diria que gairebé cap, un passeig de tres dies des del monument de Montgat que ens envia cap al futur a pasos agigantados fins a Calella, per parlar de les noves tecnologies, la xarxa, part del nou Maresme del segle XXI, punt de trobada per a tots nosaltres, nova identitat digital maresmenca.

Plantegem un recorregut i hi vinculem unes persones. D’altres, però, les anem trobant a l’atzar, com en Manel Mas que feia esport a la platja de Mataró, el director de cinema David Grau, que vam enxampar a l’entrada de Can Manent a Premià de Mar o en Toni Civit, un mataroní que treballa al Baix Maresme i que vam mig obligar a sortir davant de les càmeres quan només ens venia a obrir la porta de l’antiga biblioteca premianenca.

D’una punta a l’altra durant tres dies sincopats.

A Alella, la sommelier Rosa Vila i la corresponsal històrica de La Vanguardia, Toni de La Fuente.

Al Masnou, l’historiador Joan Muray i podem anar pel Maresme sota terra, ja ho veureu.

A Premià de Mar, en Joan Gómez que ens parla de la xarxa de museus, el director David Grau, el mataroní Toni Civit, la poeta i professora Maria Antònia Grau o la companya de Martí Rosselló, Toni Grau, representant de les generacions més joves pro Maresme.

A Premià de Dalt, el periodista Rafael Vallbona, cunyat de Valerià Pujol i la mare i la germana d’aquest enyorat amic, Carme Bosch i Adriana Pujol.

A Vilassar de Dalt l’historiador Benet Oliva.

A Vilassar de Mar vam poder parlar amb l’editor Jordi Garcia Jacas i uns moments amb el seu pare, Jordi Garcia Bosch, malauradament mort mentre treballàvem en el reportatge.

A Cabrera de Mar, el meu poble, em vaig trobar amb mi mateix, amb el plaer d’haver pogut créixer i viure al peu del Castell de Burriac.

A Argentona ens va companyar el professor Llorenç Soldevila.

A Dosrius, parlem amb el president del Consell Comarcal del Maresme, Josep Jo i veiem la seva activitat professional al voltant dels avets. No us ho perdeu!

Arribem a Mataró i trobem el periodista Manuel Cuyàs, el poeta JM Calleja i sopem amb tota la gent del grup Els Dimarts del Llimoner, ben bé una quinzena: Manuel Patricio, Raúl Capitani, Carlos Soriano, Foni, Pal, etc.

A Llavaneres anem en vaixell amb l’editor de Capgròs Mateu Ros i veiem el mar, una visió inigualable. El Maresme, vist des del mar és indescriptible.

A Arenys de Mar visitem el periodista especialitzat en tecnologies de la comunicació Oriol Ferran i la poeta Teresa d’Arenys.

A Arenys de Munt ens trobem amb l’historiador i poeta Jordi Bilbeny –alerta que la música de fons del documental és de Relk, grup maresmenc per excel·lència- i també amb en Carles Móra, que tot i ser l’alcalde del municipi anem a veure per la seva tasca com a professor i escriptor, animador amb Soldevila de rutes literàries, d’aquells anys finiseculars 1990-2000.

A Caldes d’Estrac, passegem amb la periodista mataronina Judith Vives per la Fundació Palau, ja que va ser ella qui va fer una de les últimes entrevistes al genial home de lletres i de cultura. Constantment interrelacionem persones i escenaris: molts maresmes, un sol Maresme.

I últim punt de l’itinerari, a Calella, a la Fàbrica Llobet-Guri, visitem els estudis d’m2tv amb Joan Catà i Jordi Bota, responsables de la televisió comarcal. En aquest mateix punt passegem pel poble amb el periodista Saül Gordillo, amb qui tractem de la premsa maresmenca, l’experiència compartida d’El Punt i de les noves tecnologies, en les quals és un nom de referència.

De Montgat a Calella, cap al futur però sense pasos agigantados, com diu el monument, més aviat amb el transport públic i a peu i els cotxes dels amics.

Gràcies, doncs, a totes les persones que surten a la minisèrie, perquè són elles les veritables protagonistes del documental.

‘Nosaltres, els maresmencs’ no hauria estat possible tampoc sense les productores Clack i Claraboia. De Clack en Joan Salicrú, director real del producte i l’Eloi Aymerich, que feia de contrapès meu, representant generacions més joves, redescobrint aquest Maresme amb mi.

De Claraboia en Toni Veas i els seus companys Kiko Montoro i Esteban Seras, ells han estat els ulls que ens miraven i ens capturaven amb la càmera i no s’entén aquesta producció sense el seu treball, són els que menys es veuen però també els més necessaris. L’equip de rodatge va comptar especialment amb els sempre esforçats Guillem Salvador, Marc Giner i Isaac Martínez.

D’altra banda, sense la sensibilitat d’m1tv i en Joan Catà no hauríem tingut horitzó a la vista. I sense horitzó difícilment s’arriba enlloc. També, a nivell personal, vull pensar que aquest producte respira de l’esperit d’en Lluís Lligonya i l’Anna Palà, de Televisió de Mataró, amb la càmera a les espatlles i el sentit crític, un sentit crític que sorgeix dels articles de Rafael Vallbona o Manuel Cuyàs, amb un toc de poesia de Teresa d’Arenys o Maria antònia Grau, amb el polsim de la perspectiva global i intel·lectual de Valerià Pujol –i d’aquest viure a tope malgrat les cirumstàncies que ens va ensenyar–¬, amb unes notes de la música inestimable dels Relk, amb un glop de vi d’Alella gràcies a Rosa Vila… en definitiva, amb una mica de cadascuna de les persones que hi surten i el meravellós paisatge del Maresme: mar i muntanya, de fons omnipresent, i l’amable abisme del record que diria en Martí Rosselló.

També, sense el suport del Consell Comarcal del Maresme, l’Ajuntament d’Alella i la revista Capgròs, no hauríem acabat donant forma a tot plegat, que s’acabarà de desplegar en format digital a la xarxa i en paper. Gràcies també a les moltes persones que en aquests tres ambits ens han ajudat en el camí.

Finalment, agrair-vos a tots vosaltres, els que esteu aquí, que ens acompanyeu en aquest acte i convidar-vos a veure la minisèrie els propers dies 28, 29 i 30 de març, a dos quarts d’onze de la nit. I si no us va bé a descarregar-vos-la després. Esperem amb el nostre treball haver contribuït a homenatjar el Maresme i a reflexionar sobre el seu present i el seu futur. Hi ha moments dolços i moments crítics i irònics junt amb d’altres de gamberros, hem escoltat i hem deixat expressar amb absoluta llibertat i a vegades sembla que el make in off sigui constant.

Arribem, per tant, a la reflexió final, present en tot moment al documental: El Maresme existeix?

Jo crec que en la pregunta està la resposta, sí que hi ha identitat si hi ha qui la defensi, encara que siguin molts i grans els adversaris en aquest segle XXI mòbil i canviant que ens toca viure, amb una gran ciutat com Barcelona al costat, amb problemes de mobilitat, crisi postapocalíptica i retallades a dojo. Per tant, depèn de nosaltres mantenir la lluita. El Maresme existeix si nosaltres volem que existeixi. Tots aquells que surten rera la càmera l’han ajudat a construir, amb molts d’altres que no hem tret i que també s’ho mereixen i els que ho fan dia a dia. Excuses, doncs, per no haver tret més gent i més municipis, potser en una altra proposta que fem.

En tot cas, nosaltres seguirem fent camí per aquest territori tan fragmentat que ens estimem amb un “desesperat dolor”, com diria l’Espriu, però ara sense la necessitat d’anar nord enllà. No ens cal, perquè malgrat tot el que poguem dir, el Maresme encara és el millor territori del món: ens podem banyar a la platja quan fa bon temps, beure vi de la DO Alella i reflexionar-hi, com hem fet nosaltres amb aquest documental.

Gràcies a tothom per acompanyar-nos un cop més. Gràcies amigues i amics. Sigueu benèvols amb les nostres errades i disfruteu d’aquest passeig per casa nostra.